XXII CURSA DE LA VILA OLÍMPICA

Hola a tots,

Ahir Diumenge, 1 de Juliol, es va celebrar la XXII Cursa Vila Olímpica de Barcelona. Feia 5/6 anys que la vaig córrer, i en aquests darreres edicions han modifica’t el circuit. Aquest any l’organització va anar a mans de LaSansi.

Total inscrits 3500, superant amb escreix les inscricipcions d’edicions passades. Aquest any, després dels problemes en els isquios que hem van portar a una Marató de Barcelona de “supervivencia” per com vaig acabar, hem va obligar una aturada en curses, per recuperar-me bé de la lesió. Han estat més de 3 mesos, desde la marató, d’exercicis de recuperació, i tot combinat amb piscina + bicicleta, aprofitant que el proper 22 de Juliol hi ha la Triatló Sprint de Barcelona.

El no forçar els isquios, m’ha ajuda’t a recuperar-me poc a poc, i això hem va animar a marcar-me la cursa de la Vila com el retrovament en una cursa de 10 Qm’s. Ha estat la cursa 101 de 10.000 m, així que puc dir que ja sóc “centenari” J

La cursa era a les 9’00h, com vaig arribar tot just 1 hora abans, vaig deixar les coses a guardarroba, i per tal d’escalfar bé els isquios i no tenir cap sobresalt, vaig decidir fer una tirada prévia de 5 qm’s pels carrers de la vila olímpica a ritme de 5’30-6’00. Això hem va servir per arribar escalfat a la línea de sortida… bueno, escalfa’t i xop-xop, perqué en aquesta época de l’any, la xafugor no te la treu ningú. Sort que el sol no volía sortir ahir, i això va ajudar bastant durant tota la carrera.

El ritme no el tenía clar, no volía reventar els primers qm’s i tampoc sabía com respondrien els isquios. Al no haber fet cap séries durant 3 mesos, dubtava fin son aguantaría i a quin ritme. Van posar llebres, i hem vaig fixar amb la de 40’. Tret de sortida i primer qm intentant no anar passat de voltes, així que els del globo de 40’ vaig veure com marxaven uns 30/40 metres. Això no hem preocupava gens, només volia trovar-me còmode amb el ritme per tal d’arribar als últims 2 qm’s el més sencer possible. Els Qm’s van anar passant i poc a poc anava passant gent, cosa que tampoc m’obsessionava gaire. Passat el qm5, avituallament i bona glopada d’aigua, el reste me’l vaig llençar per sobre per refrescar-me; per un moment vaig pensar que va ser un error, perqué portar una samarreta ben xopa no és gaire agraït a mida van passant els qm’s, però gairebé en el 6, practicament ja no notava el pes mullat de la samarreta. A partir d’aquí és quan vaig veure que m’estava apropant a la llebre de 40’ i es quan vaig  pensar que l’objectiu era arribar al qm 8 molt aprop d’ells. Però cap al 7’5 ja estava amb ells. A pesar del cansament, hem notava bé de cames i és quan vaig decidir, perqué no intentar un sub40 si vas en temps clavat? Poc a poc hem vaig anara desenganxa’t del grup de sub40 i quan vaig passar el qm’8, el rellotge hem marcava 31’30”. Sabía que si feia els 2 últims qm’s a 4’, ho tornava a tenir i dit i fet hem vaig concentrar a marcar exactament aquell ritme. Al final alegría doble: MMP 39’10” i el més important, els isquios van aguantar sense problemes.