MARATÓ DE BARCELONA 2013

La Marató segons en Gerard...

No hi ha hagut dia de la setmana que no hi hagi pensat, cansat de tants dies d’entrenament i tants quilometres. Dissabte a la tarda fent tots els preparatius i rebent els primers whats i facebook amb les fotos dels dorsals i samarretes, comença a notar-se els nervis i les  ganes, tot en una barreja. Desprès d’una nit descansant força bé arriba el diumenge 17 de març, el dia esperat desprès de gaire bé tres mesos d’entrenament, per fi arribar la Marató de Barcelona 2013. Són les 6 del mati i comença l’activitat per a mi,  la família segueix dormint, miro per la finestra i tant sols veig una llum oberta, poder és un altre corredor?, està plovent, no amb massa intensitat i veig que no fa vent, si es manté així el mati tindrem bona climatologia. Per esmorzar un plàtan, suc de taronja i un cafè.

 Hem quedat a les 7,15 amb el Xavi Alfonso per anar junts en moto, m’adono que no tinc ganes d’anar a córrer, què em passa!!,  porto mesos entrenant per aquest dia..... miro d’anar estimulant-me, d’animar-me, a poc a poc s’apropa l’hora de marxar. Ens trobem amb el Xavi, agafem la moto i anem cap el punt de trobada amb la resta de CorredorsETPClot, miro d’anar-me animant, d’agafar energia i pensar en el recorregut i el ritme que hauré de portar. Arribem a Plaça Espanya justos de temps, corrent anem al guarda-roba, pel camí trobem al Marc Lazaro i al Marc León. l´ambient és increïble, anem al punt de trobada per fer la foto, tots estem somrients, coneixedors que hem entrenat i que ens hem preparat per aquesta Marató.

Són les 8,30 del mati, primera sortida, penso en la resta de companys de Corredors ETPClot i en les seves sortides cada 3 minuts en funció del calaix (Xavi Alfonso, Marc Lazaro, Jordi Felius, Marc Leon, Paco Acosta, Javier Lara, Oscar Aldrich, Ivan Lozano) jo tinc la sortida al 5è calaix, 15 minuts desprès dels primers. Passem per sota de l’arc de sortida, ara si, comença el moment de la cursa, el carrer és ple de gent animant i la temperatura és ideal. Els primers quilòmetres els passo sense cap problema, em sento molt còmode, passem pel km 10, vaig força bé, les sensacions són molt bones i el ritme  previst pels primers 15 km, arribada al km 12 girada cap a la Gran Via, hi ha molta gent i es forma com un petit tub, és impressionant, començo a notar com un nus al coll i sense poder evitar-ho, començo a notar els ulls humits i noto que em volen sortir les llàgrimes, la gent animant i el sentir-me tant còmoda em fa emocionar, passo una estona que no se si dir malament, és una sensació estranya, penso en allò que estic sentint i tot el que em surt de dins (estic escrivint-ho i torno a sentir el mateix, torno a tenir els ulls humits), la emoció em dura gaire bé fins girar Passeig de Gracia, quina plenitud, moments com aquests són els que voldria poder transmetre, compartir i no quedar-me’ls tant sols per a mi.

Des del Km 14 fins al Km 21 sense problemes, força bé de ritme i mirant per la Meridiana si veig algú conegut o de Corredors ETPClot, buscant de nou l’emoció i l’alegria viscuda uns minuts abans......,  passem per davant de la nostra escola, no veig ningú conegut i arribem a Bac de Roda – Guipúscoa, allà m’espera la família, els dono els guants i el comentari és “Vaig molt bé”, em sento molt bé, les sensacions són bones i el ritme el que havia previst, tot va perfecte, Gran Via, Rambla Prim, Diagonal, Plaça de les Glories com l’any passat amb molta gent animant i es fa difícil córrer, el pas pels corredors és molt estret i  hi ha algun que altre cop involuntari. Arribem al Km 30,  sento un fort dolor a la boca de l’estomac, em costa respirar i tinc nàusees però no puc treure, camino uns minuts i sembla que em trobo millor, no se què em passa, començo a córrer un altre cop, passa un km i torno a tenir el mal d’estomac però aquest cop no tant fort, però no puc respirar bé, camino una estona més i torno a córrer, ho passo força malament no sé què em passa, vaig corrent i caminant en trams d’un quilòmetre o menys, fins al km 38 que em trobo amb un altre corredor que té rampes i no pot córrer, parlem, el seu fill estudia a la nostra escola, li comento el que em passa i em pregunta, t’has pres el gel amb la beguda isotònica?, la meva resposta és: doncs si, al Km 25!!. És aleshores quan em diu que és com una bomba, que normalment cau malament i genera descomposició, poder si que ha estat el gel!. Arribem al km 39 junts, més caminant que corrent i ens fem un pacte comú, quan arribem al Paral·lel hem de fer la pujada corrent i mirar d’arribar sense parar, així ho fem, anem junts fins el km 41 em diu que segueixi que ell no pot anar a aquest ritme, nota de nou el bessó. Finalment la girada, els darrers metres, veig a la meva família i al Xavier Alfonso i la seva família, estic destrossat tinc la boca de l’estomac dolorida, però l’he acabat,  ja tenim la tercera Marató al sac. Quan ens trobem amb la família les sensacions no són bones i el malestar físic és important no així el mental. Estic molt content i més desprès de saber que tots els companys de Corredors ETPClot l’han acabat. MOLTES FELICITATS A TOTS, SOU COLLONUTS. 

Passades 48 hores he pensat en el que em va passar, poder si que  va ser el gel, poder va ser el cansament o poder les dues coses....... ja no vull pensar-hi més i tant sols em vull quedar amb...

... El sopar de trobada que varem fer els Maratonians de Corredors ETPCLOT el dissabte abans de la Marató.

     

...  La família, el seu recolzament i paciència

...    L’haver acabat tots els Corredors ETPClot la Marató

...    I sobre tot en la emoció viscuda en el tram de la Gran Via

Tants sols per a tot això, val la pena fer una Marató, no importa el temps, ni el patiment, aquestes sensacions i emocions no me les  pren ningú.

Gerard  Bonvehí